Per Nuria
Porto ja vint-i-cinc dies de confinament i m'han passat gairebé sense adonar-me, en el qual he fet de tot, des d'arreglar armaris, ordenar papers acabar coses que estaven sense fer, trucar a familiars, amigues, amics, etc. I avui ha tocat arranjament d'àlbums de fotos.
Fotos (les de paper fotogràfic) que ocupen tota una prestatgeria, fotos antigues, de família, noces, comunions, (moments alegres per al record que sempre ens agrada immortalitzar) i entre totes elles he vist la d'aquest gosset i m'he sentit identificada amb ell.
Aquesta fotografia la vaig fer fa més
de trenta anys en una ciutat en la qual vam estar vivint la meva
família i jo per motius de treball i cada matí passava per davant d'una
casa amb jardí, i veia a "Petit", que era el nom que jo li vaig posar
perquè no sàvia com es deia i sempre vaig pensar que per algun motiu
estava tancat, podia haver-se escapat però no ho feia, potser el seu
amo/a se l'havia ordenat i l'ell ho complia fidelment.
A hores d'ara em sento com en el record de "Petit": Tancada, també podria escapar-me però hi ha un motiu molt
important: Per la meva salut i la dels altres haig de ser "aquí" i
l'única cosa que espero que aquesta nova etapa que estem vivint acabi
aviat i ens serveixi a tots per a millorar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario